SOUL STATION – HANK MOBLEY

Quan Hank Mobley va sortir de la presó les coses havien canviat. Hi havia entrat tot just un any abans condemnat per possessió i consum d’heroïna i la seva condemna havia truncat en certa manera, una trajectòria meteòrica que l’havia portat a tocar amb Dizzy Gillespie amb només 19 anys i a formar part dels totpoderosos Jazz Messengers amb només 23. Durant aquells 12 mesos reclòs Ornette Coleman havia gravat  l’impactant “The Shape of Jazz To Come”, John Coltrane el complexe  “Giant Steps” i Miles Davis experimentava amb el jazz modal a “Kind Of Blue”. Això suposava una nova xarbotada a la constant evolució d’aquest gènere inquiet que ha sigut sempre el jazz. No sé si això el deuria inquietar, però sí sé que no el va afectar gens a l’hora d’entrar a l’estudi de Rudy Van Gelder el 7 de febrer de 1960. El fet que, en aquest context revolucionari, un saxofonista gravés un disc senzill i lleuger amb un parell d’estàndards, un parell de blues i algun tema propi deuria semblar una cosa menor. Però així era Mobley, humil i desacomplexat. Un tipus que va viure la seva trajectoria arrossegant la gastada crítica de no ser ni agressiu com Coltrane ni tan delicat com Lester Young.  I també introvertit i taciturn, un músic que despareixia dels clubs en els intervals entre set i set per anar a fumar sol al cotxe. I un cop acabava el concert enfundava el seu Selmer i cap a casa.

Aquell matí d’hivern doncs, Hank Mobley va arribar acompanyat per un trio estel·lar que incloïa Art Blakey, Paul Chambers i Winton Kelly. “Remember”, el clàssic d’Irving Berlin, obre el disc i marca la dinàmica de tot l’àlbum. Des dels primers compassos la màgia apareix de forma natural i fluïda. Els primers quaranta-cinc segons són per emmarcar: música sense complicacions ni complexes que t’obliga a moure els peus i t’estampa un somriure a la cara.  El seu primer solo és xulesc, enginyós i captivador i l’arranjament del final del tema és curiós, doncs sembla que entrem al solo de Chambers però de seguida comprovem que aquest només ocupa les dues primeres A’s, i que és Mobley qui agafa la melodia a partir del pont per rematar la cançó. Chapeau. “This I Dig of You” puja el tempo del disc. Després d’un pedal de 4 compassos que fan de pista d’enlairament de seguida salta la ràfega de notes. Primer de Winton Kelly i després de Mobley que ataquen una estructura prou curiosa d’ABAC. Llavors arriba el torn d’Art Blakey que executa un solo magistral, intensíssim, abans de tornar al tema i acabar. Curiosament, és aquest solo l’únic permís que es permet el bateria per destacar. La resta de l’àlbum, l’irreprimible Blakey, està al servei de la causa i crea la marea perfecte perquè Mobley surfegi a gust. La segueix “Dig Dis” un blues clàssic de 12 compassos, tranquil i brillant, un territori on Winton Kelly se sent especialment còmode i on Mobley es mostra de nou, captivador i poètic. Obre la cara B “Split Feelin’s” amb la seva entrada latin fins que comença a swingar sobre una estructura habitual d’AABA.  Mobley dispara primer en el que serà el seu solo més intens del disc i fins i tot en un moment (1’19») es pot sentir un yeah! de delectació d’Art Blakey.  La cançó que porta nom del disc és un mig temps d’aire nocturn, d’olor a fum de club, de mitjanit a Minton’s. El saxo de Mobley és controlat i rodó, subtil i vellutat. El seu domini del tempo és espectacular, entra i surt quan vol i arrossega o talla les frases a conveniència per donar aquest aire tan seductor. Sublim. I tanca el disc l’aire melancòlic de “If I Should Lose You” i sento de nou un Hank Mobley melòdic, impredictible i ple d’ànima: o sigui, personificant la definició absoluta del gènere que representa. En definitiva, «Soul Station» mostra un Hank Mobley inspirat i segur de si mateix i que llueix un fraseig melòdic, proper i funky que fa que tot el disc respiri un aire desenfadat i net com una passejada de primavera.

L’èxit d’aquest disc i del seu immediat «Roll Call» (gravat aquell  mateix any amb la mateixa formació, més Freddie Hubbard) crida l’atenció de Miles Davis que el recluta en substitució de John Coltrane. D’alguna manera aquest reconeixement suposarà el seu cim de popularitat. La incorporació al quintet de Miles però, no funciona. El seu so clàssic avorreix i no inspira el geni d’Illinois i fa que la seva col·laboració quedi recollida en un sol -i regular- disc, “Someday My Prince Will Come

mobley-hank-4fc5f08944cec

Però Hank Mobley seguirà fent discs 20 anys més, amb el seu aire discret i silenciós cultivant una prolífica trajectòria de discs desiguals on en cap d’ells aconseguirà mai més el sortilegi que va aparèixer a Englewood durant els 37 minuts de «Soul Station». El jazz seguirà evolucionant en forma d’avantguarda i de fusió dirigint l’atenció de músics i públic cap a aquests nous terrenys. I bé sigui per manca de capacitat o d’intenció, Hank Mobley continuarà dins el seu registre, fent allò que més bé sap fer i que de cop i volta sembla haver perdut l’interès de tothom. Les muses també l’aniran abandonant i la seva figura s’eclipsarà mica en mica. Qui sí apareix de nou són les drogues, l’alcohol, la presó i la depressió, que l’allunyaran encara més de la gent i li malferiran els pulmons fins a provocar-li una pneumònia mortal en una barriada de Philadelphia, gairebé oblidat, invàlid i abocat a la misèria. Tenia 66 anys. Certament, Hank Mobley no va ser ni agosarat com Coltrane ni sedós com Young però no li va fer falta. Va ser capaç de fer quelcom molt difícil: fer que tot sembli fàcil. Ara, cada vegada que escolto «Remember» em ve al cap l’aperitiu del dia del meu casament on «Soul Station» va sonar en bucle ininterrompudament, i repasso mentalment la melodia que ressegueix el seu saxo:

Remember we found a lonely spot,
And after I learned to care a lot,
You promised that you’d forget me not,
But you forgot
To remember.

Intentarem no trair-lo. Intentem recordar-lo.

 

 

 

 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s