ART PEPPER MEETS THE RHYTHM SECTION

art-pepper-meets-the-rhythm-sectionUn pilonet de pols blanca reposa damunt la porcellana. Sap que després d’aquest instant no hi haurà marxa enrere. Són les 4 de la matinada i Art Pepper i Sheila Harris es tanquen al lavabo de la planta 14 de l’hotel Croyden de Chicago. Hi ha arribat com cada nit, borratxo i perdut, cansat de pendular de l’excitació dels aplaudiments a la immensa solitud de baix de l’escenari.  Hi ha arribat com cada nit, cansat de fugir, de patir, cansat d’allunyar i amagar els seus dimonis, cansat de sentir-se trist i de saber-se tan sol. El tac tac de la fulla d’afeitar contra la pica li retruny als pols.

– Hauràs de fer-ho així, fixa-t’hi bé. – li diu Sheila.

I ell s’hi fixa bé, i llavors s’acosta i aspira el pilonet fins que desapareix. Nota una cremor al cap i un gust amarg a la boca. I mica en mica, des del fons del seu estómac i expandint-se per tot el cos, creix un borbolleig. I de sobte, com per art de màgia, tota la culpa, totes les pors, tots els remordiments, tota l’agonia i la solitud, tota la pena, tot va desaparèixer. Tot es va resoldre. En un segon, el dolor i la culpa s’ensorren sintèticament a través dels seus narius. La misèria es transforma en felicitat, i l’angoixa en calma.

– Mira’t al mirall! – li ordena ella.

Però no ho vol fer, tem que el mirall li retorni la mateixa imatge podrida de sempre, la d’un fill no desitjat, la d’un mal pare, la d’un alcohòlic, la d’un ésser dèbil i insegur. Però es mira i no passa. Em vaig mirar al mirall i semblava un àngel, recorda Art Pepper a les seves memòries. I llavors es gira, agafa el dòlar de sobre la taula, en fa un cilindre i aspira els altres sis pilonets d’heroïna que quedaven. Efectivament, a partir d’aquell moment ja res va ser igual.

Art Pepper va néixer 25 anys abans, fill de pares alcohòlics i violents. Va créixer a càrrec d’una àvia paterna rígida i freda, a la recerca de l’aprovació dels altres. Dels seus pares, de l’àvia, de l’escola. D’algú. Va créixer jugant sol, espantadís i fràgil, esquivant els problemes dels seus pares d’ulls vidriosos, suportant els arrancs d’ira i les baralles, curant-los les ferides. Fins que un dia tot canvia.  Una nova veïna arriba al barri i amb ella arriba la llum. Per fi troba Patti. Càndida i lluminosa. S’entenen, es comprenen, s’estimen, i quan els pares amenacen en separar-los es fuguen amb 16 i 17 anys per casar-se a Tijuana. Saben que llavors, amb el vincle conjugal institucionalitzat, ja no els podran separar. La jugada surt bé i la fortuna a més, no acaba aquí. La meravellosa orquestra d’Stan Kenton es fixa amb ell i giren junts per tot el país en  concerts lluminosos, triomfants i ben pagats. Es compren un cotxe, una casa, una gosseta. Tot sembla idíl•lic i perfecte.  Però tot allò que li somriu queda interromput per una carta de l’exèrcit. Una carta que l’obliga a confinar-se dins un submarí a l’Atlàntic veient volar, mort de por, les bombes sobre el seu cap. Torna a casa tres anys més tard, ressentit amb tot i abusant de l’alcohol més que mai. Però el seu àngel encara guspireja i Stan Kenton torna a comptar amb ell per més gires esplèndides, però també tan interminables com autodestructives. És aquí quan l’èxit i els diners topen amb la solitud, amb els seus dimonis i amb la seva colossal capacitat d’autodestrucció. Malgrat tot, el seu nom creix i Art Pepper queda a  només una desena de vots a les mítiques votacions de la revista Downbeat respecte al Déu del saxo alt que era i serà sempre Charlie Parker. Qui també creix però, és la seva recent relació amb l’heroïna. I com no pot ser d’una altra manera, acaba topant amb la llei i entrant a presó. S’hi passa 19 mesos. En surt i hi torna a entrar de seguida. 24 mesos més. Han estat gairebé quatre anys. Quatre anys d’absència, de trencament. Els anys que havien de servir per desplegar una carrera resplendent se’ls passa entre manicomis, centres de rehabilitació i presons, entre olor a orina i vòmit, entre dements i delinqüents. A la presó li arriben noves cicatrius i tatuatges i una carta de divorci. Ha perdut la casa, la dona i la filla. Sent  morir, però ni tan sols aquest cataclisme és suficient per parar el descens a l’infern. Surt de la presó, està abandonat per tothom i lloga un apartament tronat a Hoolywood Boulevard. Col·labora en gravacions mediocres, tocant sense ànima, per diners. Coneix una cambrera, Diane. Ell no l’estima. Ella l’adora. Diane el vol cuidar, vol ser el seu àngel de la guarda. És bona, sana i honesta i li dona diners, li compra roba, li regala el seu cotxe. Però res és suficient per parar l’huracà interior. Cada cèntim que aconsegueix es converteix en heroïna i el porta a un consum desbocat i mastodòntic, a la bogeria, a construir un hàbit que espanta a músics i camells. El telèfon sona però ja no l’agafa. Només surt pel que surt. Només té un únic pensament al cap. Torna a casa i es tanca. Baixa finestres es refresca i torna a començar. Es passa els dies enclaustrat i acumulant deixalles, estirat al terra i despertant-se amb la xeringa al braç, amb taques de sang a la catifa o amb cremades de cigarreta al coixí. No té força ni voluntat. S’ha tornat egoista, fred i desconfiat. I és en aquest moment, en un d’aquests matins que Diane el desperta.

–  Avui tens gravació.

– Estàs de broma, no?

Diane i Les Koenig, el propietari de Contemporary Records, ho havien arreglat tot. Aprofitant que la superestrella Miles Davis estava a la ciutat havien contractat la seva mítica base rítmica per un matí. Els dos havien decidit no anticipar-li res, conscients del trasbals que suposaria i l’espiral de destrucció que generaria. Rebusca pel pis fins a trobar el saxo i es tanca al lavabo. El mira com qui mira un estrany. Fa sis mesos que no el toca. L’agafa i el palpa per familiaritzar-se de nou amb el seu tacte metàl·lic i la seva existència. El desmunta, el neteja i l’engreixa però aquell saxo sembla estar fins i tot en pitjor forma que ell. No havia ni mirat aquell instrument en sis mesos, no havia fet res en sis mesos i en aquell precís instant la millor base rítmica de la història l’estava esperant en un estudi de Los Angeles. Allò era impossible. No pot sortir bé de cap manera, es diu.

– És hora de marxar. –crida atemorida Diane des de fora.

Endreça el saxo i abans de sortir del lavabo i pujar al cotxe s’injecta una quantitat monumental. Mig endormiscat, pel camí entrena frases que resultin casuals, vol que tot sembli normal: “Hey Philly, com va tot?”. Semblarà natural? Sonarà creïble? No sap què tocaran. L’aterra pensar que no pugui, que notin el seu pànic. Arriben a Contemporary Studios. Els micròfons ja estan a lloc, els tècnics a la taula i els tres millors músics acompanyants del món, a punt. Philly Joe Jones, Paul Chambers i Red Garland el saluden. Ell sua i balbuceja res. Han de començar però té la ment en blanc, sempre li passa quan està en tensió. Esperen callats. Sent el caos. Red Garland surt a socorre’l i trenca el silenci.

– Bé… conec una bonica cançó, “You’d be so nice to come home to”. La coneixes?

Tremola, sua i pensa. No la sap, no l’ha tocat mai. Només recorda haver-la sentit en algun lloc.

– Sí, clar. En quin to?

– Re menor?

I després d’avisar a la cabina compta a quatre, creua els dits i comença la història.

 

 

 

 

I sí, només recordava la melodia i precisament això va dotar la cançó d’una musicalitat diferent que va fer que, irònicament, el crític Martin Williams ressenyés que “la manera com Art interpreta la melodia és meravellosa. És tan creatiu que fins i tot millora la versió original”. La resta del tema transcorre sense complicacions: solos, quatres i tornada a la melodia per completar un tema rodó. La segona cançó que graven és una proposta de Chambers i resultarà ser una altre moment meravellós que també neix de l’oblit i el desconeixement. És la interpretació lliure d’“Imagination”, una balada enregistrada anteriorment per Glenn Miller i que anys més tard popularitzarà també, Frank Sinatra. “Imagination is funny, it makes a cloudy day sunny” i com si fos un encanteri les paraules esdevenen transformadores i la boira i els complexes s’escampen definitivament. A partir d’aquí tot sembla natural i senzill, relaxat i inspirat. Red Garland escriu en un moment “Red Pepper Blues” i Chambers i Pepper escriuen plegats “Waltz Me Blues«, un blues en ¾ on els músics van entrant de forma aparentment desordenada i on un cop tots han pujat als cavallets comencen la ronda de solos dedicant només una volta per solista fent que tot transcorri viu i espontani, com una conversa de bar. Al final, tanquen el tema amb un motiu bonic i un solo de bateria. Aquesta arquitectura demostra que fins i tot un blues de 12 compassos pot ser sempre diferent. També escullen “Straight Life”, un tema de Pepper que ja havia gravat un any abans però aquest cop executat a un tempo endimoniat que faria tremolar el pols de Johnny Griffin. Per uns moments sembla que enlloc de a California Art Pepper hagi nascut a Manhattan. La màquina ja funciona a ple rendiment i pots notar l’electricitat des del sofà de casa. Obre la cara B “Jazz Me Blues”, una cançó dixieland del 1921 amb aire cabaret. La cançó sembla una fotografia del moment perquè pren un to agradable, optimista, esperançador i està a l’alçada del que va popularitzar el meu estimat Bix Beiderbecke. Tanquen l’àlbum tres clàssics de bebop que sembla que el grup porti una vida assajant:“Tin Tin Deo”, que mescla tan bé un latin suggerent amb un swing  melancòlic, “Star Eyes” un mig temps  d’estructura AABA clàssica però amb una progressió d’acords irregular similar a la de “How High The Moon” i “Birks Works” un altre blues de 12 compassos en to menor. Al final, l’elecció dels temes ha sigut clara i intel•ligent: el quartet ha abolit qualsevol complicació en favor del moment, en favor de tancar els ulls i deixar-se inspirar pels altres. I així, el disc té aparença de blowing session, de jam improvisada on tots els músics tenen espai per expressar-se gairebé a parts iguals. El legendari trio funciona a la perfecció i sap treure el millor de Pepper que es mostra solvent i expressiu en tots els tempos i gèneres i està a l’alçada dels músics i del moment.

Contra tots els pronòstics, el disc sorgit d’aquell caos es convertirà en un èxit instantani, el millor que ha tingut fins aleshores, i tot i que llavors encara no ho sap, també serà el millor que tindrà mai. Però l’encís dura un segon. Mr. Hyde no aprofita el trumfo i ho destrueix tot de nou. La seva vida es perpetua en una nòria desballestada. Fins i tot la dolça i prudent Diane s’enganxa a l’heroïna, intenta suicidar-se i acaba delatant-lo a la policia. I així tornarà a la presó, ara a San Quintin, la més temuda dels EEUU i on hi passa tres anys més de deliri. En surt i no té res. Ja ningú l’espera. Està oblidat de les discogràfiques, sense recolzament, gairebé sense amics. No li queda res. Acaba vivint al carrer, acompanyat només pel seu gos Bijou i forçant el pany de cotxes i cases per robar-hi el que sigui que pagui el seu consum voraç. No té més sortida que l’entrada a Synanon, un altre centre de rehabilitació i que serà la seva casa durant els següents 3 anys.  Allà trobarà Laurie i amb ella, l’esperança. Deixen l’heroïna plegats i fins i tot deixa la música i empren un projecte tan terrenal com obrir una fleca. Té gairebé el que semblaria una vida normal. Però Art Pepper és Art Pepper i des de la catacumbes torna a la música amb actitud de rookie, reaprenent a tocar escales i estàndards i tocant per quatre duros a casaments. I, com no, torna a l’heroïna, aquest cop però, amb un consum tutelat per Laurie. Així el troba Lester Koenig, que li allarga la mà per acompanyar-lo de nou al lloc del crim, els estudis de Contemporary Records. Allà torna a gravar, gairebé 20 anys després, un disc, l’excel·lent “Living Legend«. El disc mostra un estil més fosc i introspectiu i una portada que cada cop que miro m’estremeix. Mica en mica, entre cirrosis i anèmies, sense melsa i amb lesions cerebrals, Art Pepper torna a escriure, a gravar i a girar pel món per rebre els aplaudiments que van quedar perduts a Hollywood Boulevard les dècades anteriors.

pepper-art-530c7141b57ee

Els seus darrers discos són notables. La sèrie d’enregistraments que va fer al Village Vanguard i després a duet amb el pianista George Cables són memorables i es converteixen en el seu testament musical, en el document definitiu del geni que ha sabut finalment, domar el monstre. En una de les seves últimes entrevistes, entre escenaris i consultes de metge, confessa: “Físicament, emocionalment, amb prou feines puc treballar. No puc suportar massa pressions. Però haig de sobreviure, vull tocar sempre. Necessito que em considerin com un artista. Però vull ser més que un músic de jazz. Vull que el públic senti alegria i tristesa. Obrir-los l’esperit, les orelles. És el que sempre he volgut. I ho intentaré”.

Art Pepper va morir d’una hemorràgia cerebral una tarda de juny de 1982. Tenia 56 anys. Aquest cop no va ressuscitar. Laurie Pepper ho havia fet per última vegada quan van sortir agafats de la mà entre les palmeres grotesques de Synanon. Ella s’havia encarregat de reviure el músic i la persona. Va saber domesticar la seva addició i retornar-lo a la llum pública per rebre el reconeixement que mereixia i regalar-li uns últims anys de vida prolífics i feliços. Durant el funeral va sonar «Goin’ Home» una cançó que havia gravat tot just un mes abans i que formaria part d’un disc que acabaria essent pòstum.

«I’m going home, it’s not far, just close by.

Work all done, cares laid by, going to roam no more»

La interpretació estremidora i el seu text premonitori fan que la cançó es converteixi en un comiat sincer, en un rèquiem commovedor que fa que, a pesar de tot, la música s’imposi a la mort i que, ni que sigui d’aquesta manera, el facin etern.

 

 

 

2 comentarios sobre “ART PEPPER MEETS THE RHYTHM SECTION

  1. No sé com he arribat aquí, crec q deambulant per Twitter, però m’ha ben enganxat aquesta història. Estic encara mig tocat. Ara mateix m’afegeixo Art Pepper a l’Spotify… Gràcies!

    Me gusta

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s