Lee Morgan – The Sidewinder

sidewinder

Quan Helen More va conèixer Lee Morgan ja feia 20 anys que vivia a Manhattan. Hi havia arribat amb 19 fugint de l’infern que ja l’havia fet ser mare per dues vegades als 14 anys i casar-se amb un traficant local i quedar-ne vídua abans dels 19. En menys de dues dècades havia viscut el que la majoria de gent no viu en una vida. Potser per això va trencar amb tot i va marxar, sola, a viure a Nova York, en un barri del midtown controlat per gàngsters i arrasat per l’heroïna. Es va instal·lar en un apartament gris amb l’únic encant d’estar prop de Birdland, de quan Birdland era Birdland i no el reclam turísitic en que s’ha convertit avui. Però tot i la grisor del pis i el poc atractiu del barri, Helen’s Place –que així era com els músics anomenaven aquell apartament- era un oasi a part. Helen era una dona dura, llesta, seductora i de conversa afilada a qui li agradava agradar i el jazz. I freqüentant els clubs i assistint a jam sessions es va fer popular entre els músics i va convertir el seu apartament en el seu refugi. A Helen’s Place hi trobaves les portes obertes, conversa i un plat calent, però les drogues hi estaven vetades.

Un matí gelat d’hivern Benny Green hi va tocar el timbre. Aquest cop hi anava acompanyat d’una figura petita i arrodida. Quan Helen va obrir la porta els seus ulls van anar a parar immediatament damunt d’aquella silueta tremolosa que s’amagava darrera el saxofonista.

  • Nen, i tu on tens la jaqueta?

Aquell ocellet desvalgut caigut del niu era Lee Morgan. Així el va trobar Helen: sense jaqueta, sense trompeta, sense diners i sense perspectives. Morgan ho havia mal venut tot a la casa d’empenyorament perquè com tants d’altres músics de la seva generació, també havia sucumbit a l’heroïna. Poc a poc, l’opiaci li havia fos els 15.000$ que havia guanyat amb el seu colossal èxit “The Sidewinder”, gravat tot just tres anys abans. Helen, divuit anys més gran que ell, sent tanta pena com atracció per aquell músic d’ulls petits que, com un gosset perdut, la va seguir dins a casa seva. Amb el temps, un es va instal·lar dins la vida de l’altre i al cap de poc es van retirar en un apartament al Bronx, prop de l’estadi dels Yankees i de la metadona del Lebanon Center. Es  necessitaven l’un a l’altre. Morgan li va donar un nou sentit a la seva existència i un paper que, secretament, ella sempre havia desitjat. A canvi, Helen li planxa els vestits i la vida, pren el control de la seva brúixola i la seva agenda. Li controla els hàbits, els horaris, els capricis. Li fa de mare i d’amant, de mànager i d’infermera. L’aparta de camells, d’admiradores, d’embaucadors i el presenta de nou, net i polit, als escenaris. D’aquesta manera, als 30, Lee Morgan tornava a néixer.

lee morgan helen

Aquest geni precoç va néixer per primer cop a Philadelphia i als 15 ja tenia la seva pròpia banda, als 16 ja havia tocat amb Gillespie i Miles Davis i als 18 estava gravant discos per Blue Note. El seu talent i arrogància van cridar l’atenció d’Art Blakey que sempre va tenir bon ull pels músics però mala fama per les drogues. Blakey va fer amb Morgan el mateix que faria amb tants d’altres músics: entregar-lo a l’heroïna, i d’alguna manera, poder-lo dominar. Però a diferència de Blakey, a qui la droga mai el va condicionar, Morgan no va ser capaç de mantenir-la a ratlla. I l’heroïna es va apoderar totalment d’ell. Ha de tornar a Philadephia i passar dos anys a rehabilitació. Recuperat, torna a Nova York i torna a picar la porta de Blue Note demanant una oportunitat. I el 21 de desembre de 1963, un mes després de l’assassinat de JFK, Lee Morgan entra a l’estudi de Rudy Van Gelder amb quatre cançons seves sota el braç. Hi va acompanyat pel que acabarà sent el seu equip de confiança: Joe Henderson, Bob Cranshaw, Billy Higgins i Barry Harris.

Comencen amb “Totem Pole”, una cançó d’estructura clàssica AABA que alterna l’aire caribeny i exòtic de les As amb un aire més directe i swingat  de les Bs. Després encaren “Gary’s notebook”, un tema en ¾ on Henderson, per mi, executa el seu millor solo del disc. “Boy, what a night” és un blues de 12 compassos però escrit en un temps particular, un 12/8, fet que li dona un caràcter diferent, més nerviós i ballarí. “Hocus Pocus”, un tema brillant, optimista i vibrant és un altre moment àlgid i preferit personal del disc, pur hard bop sense escletxes. Fins aquí, la sessió és una col·lecció de música ballable i amena, amb un Lee Morgan recuperat i executant solos com solia fer-ho abans del seu primer daltabaix: amb caràcter i autoritat. Però això no hagués passat de ser un notable exemple del gènere si no fos pel que succeiria després. Quan el grup es queda sense més material però encara amb cinta per gravar, Morgan s’escapa al lavabo. El cap li va a mil i s’hi passa tanta estona que, coneixedors dels seus hàbits, a la sala de gravació tothom tem pel que estigui fent. Però allà, ajuntant trossos de paper higiènic, escriu el que més tard definiria com “un regal de Déu”: un blues de 24 compassos que ha titulat “The Sidewinder”, perquè així sent com li ha vingut, com un cop de puny. Piquen a la porta i ell surt, fresc i ufanós amb els papers de cel·lulosa a les mans. Proven la cançó i tot flueix de manera fàcil i natural. El tema desprèn un aire funky i elegant i exhibeix un groove imbatible. Les voltes de solos de Morgan són perfectes, primer prudent, després descarat, sempre discursiu. M’agrada especialment el solo de Barry Harris on basa  l’expressivitat en una sola i única nota sobre la que insisteix una i altra vegada, percutint amb tossuderia. Fins i tot Bob Cranshaw s’anima a fer un solo -l’únic que fa al disc- i on abans de donar l’entrada a la melodia final del tema regala un èpic silenci de 4 temps -i una mica més- que només trenca el subtil cop de les seves sabates marcant el temps contra el terra. La cançó sobrepassa els 10 minuts però és fa tan increïblement curta i és tan rodona que acabarà sent el tall que obri el disc i que ho canviï tot.

lee-morgan-during-the-rumproller-session-englewood-cliffs-nj-april-21c2a01965-b.png

The Sidewinder” esdevé un fenomen. El disc es cola per primer cop en un àlbum de jazz ben amunt de les llistes de vendes de pop-rock. La cançó que porta el nom del disc no para de sonar a la ràdio i Chrysler l’utilitza per anunciar el seu nou model de cotxe. L’àlbum es converteix en el best-seller de Blue Note i multiplica per 10 l’anterior rècord de ventes de la companyia que s’ha de passar mig any planxant 4.000 vinils per setmana per cobrir la demanda que genera. L’èxit sorprèn tothom i és tan gran que fins i tot revifa Blue Note que feia mesos que lluitava contra la fallida. Un Morgan sorprès, més agosarat i confiat grava immediatament dos àlbums “Search For the New Land” i “Tom Cat”, dos discos excel·lents però més abstractes, ambiciosos i reflexius. Els treballs no agraden a la companyia que els guarda en una estanteria i no els acabarà editant fins anys més tard. Fins que un dia els patrons de Blue Note, Alfred Lion i Francis Wolff, l’asseuen en un despatx per parlar. Amb tacte, l’encoratgen a escriure alguna cosa “més en la línia del Sidewinder”.  Se sent frustrat i vençut. Així que procurant imitar el que un dia va sorgir de manera espontània, sincera i feliç prova de repetir la fórmula, però ho fa sense convicció. Aquests intents es diran “Rumproller”, «Cornbread” i “Delightfulee” i sí, són bons treballs, però l’èxit comercial ja no arribarà més. De manera que ni triomfen, ni l’omplen. D’alguna manera, aquella victòria aclaparadora del 1964 acaba sent la seva desgràcia i el Sidewinder un tema maleït que no voldrà tocar més. Desorientat, perdut, més insegur i dèbil torna als Messengers de Blakey i com no, torna a l’heroïna. És en aquesta època on reanuda el desastre personal i el podies trobar dormint a la vorera de Birdland o sobre el billar d’algun bar, o robant el televisor del vestíbul d’un hotel per aconseguir diners ràpids. Apareix als clubs quan pot, no compleix els contractes i l’hàbit li sagna la cartera i li calcina les dents. Les nits s’allarguen i es converteixen en dies que es tornen a convertir en nits i es barregen amb nous dies. I és en una calamitosa matinada glacial d’aquestes, sense jaqueta ni esperances, semblant més un ionqui que no pas un artista, que buscant refugi i un plat de sopa s’apropa a casa d’una tal Helen.

  • Nen, i tu on tens la jaqueta?

Amb Helen -ja ho hem dit abans- troba l’equilibri, la calma i l’estabilitat. I mica en mica, mentre el so Motown, el soul, el funk i el rock and roll s’emporten els focus de públic i premsa musical, Lee Morgan busca Lee Morgan, i el troba. I amb aquesta troballa arriba la confiança, l’autoestima i la seguretat. Sent que ha madurat. Canvia ell i canvia la seva música. Després de tota una vida tocant bebop i hard bop es mostra més inquiet i s’apropa al jazz modal. Ara toca menys notes, potser menys melòdiques, i el to general s’enfosqueix. És més cerebral i menys agitat. Recorda menys a Clifford Brown i més al Miles Davis del seu segon quintet. S’implica políticament, mentoritza joves músics. Un dia, després d’un concert, coneix Judith Johnson, una jove de New Jersey i s’hi enamora. Connecten. És una relació més espiritual que sexual, més sincera que interessada, més igualitària que depenent. Com més segur se sent, més vol allunyar-se de Helen. I com més se n’allunya, més el tiba ella. Discuteixen cada vegada més sovint i cada vegada més fort. Comença a faltar les nits a casa. Helen pressent l’horror, sent el pànic i el vertigen de sentir la persona estimada -algú que ella percep gairebé com a propietat- escapolir-se com la sorra entre els dits. Fins que una nit de febrer de 1972 decideix anar a l’Slugs, un  petit local del Greenwich Villageon on sap que hi toca. Sap que hi toca perquè ella mateixa  ha arreglat el contracte. Els carrers estan folrats de neu, molt més que el dia en que es van conèixer, però tossuda, hi arriba. El fum i el suor del club temperen una mica el vendaval. L’huracà interior però, segueix covant. I allà el veu. I allà la veu a ella, asseguda a primera fila, el lloc que ELLA hauria d’ocupar. Crits i empentes fins que finalment Lee la foragita del club. Humiliada, sent les espines de l’amargor i la ira, de la ràbia i l’escarni i alguna cosa l’empeny a tornar dins. Entra, s’hi apropa i el crida pel seu cognom, com solia fer sempre.

  • Morgan!

Ell es gira i li clava dos ulls rabiosos, una mirada que dura un segon però que ella recordarà per sempre. Eren els mateixos ulls desemparats que la van trobar una matinada d’hivern, els mateixos dos ulls indefensos que suplicaven cada cop que ella li administrava la metadona que guardava a la nevera de casa. I llavors, no sap ben bé com, treu de la seva bossa la pistola que Morgan li havia regalat per protegir-se i li engega un tret. El bang trenca la bogeria i ho fa callar tot. Paralitzada, sent que se li trenca el cor, el món i la vida. La incredulitat i la por l’aclaparen. Corre al terra, l’abraça, el besa i li suplica perdó. I ell li dóna i també li’n demana. La gent crida i fuig mentre Helen jau, atuïda al seu costat, abraçant-lo sense traça fins que Lee Morgan, als 33 anys, s’apaga per sempre.

morgan-lee-

El seu últim disc sortiria al mercat dos mesos més tard, mentre Helen espera un judici que la condemnaria a 20 anys en una presó del Bronx,  i es titularà “The Last Session”. En ell es veu un Lee Morgan ambiciós liderant un octet que barreja músics joves amb d’altres d’històrics que abraça conceptes de música avançada i tradicional alhora, instruments acústics i elèctrics, i que feien presagiar tot lo bo que restava per venir. Anys abans, al 1961, Lee Morgan va concedir una entrevista a la revista Down Beat on, parlant de Clifford Brown i de John Coltrane, deixaria anar una frase que llegida avui resulta premonitòria i que d’alguna manera, defineixen tota la seva trajectòria vital:

“Every time I heard Clifford, and now when I hear ‘Trane’ I get the impression that the doctor told them, ‘You’ve got to play everything you know today because you won’t get a chance tomorrow’”.

 

 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s