AHMAD JAMAL – AT THE PERSHING: BUT NOT FOR ME

Jamal-LP-Pershing

Quan acaba la cançó s’aixeca, travessa les taules de l’Embers i se’n va. El concert no està, però li és igual. No s’acomiada de ningú, diu que ara ve, que tornarà, però sap que no ho farà. Sent el cansament amarg de la derrota, aquella sensació de ja n’hi ha prou, de fins aquí hem arribat. Torna a l’hotelot del Midtown Manhattan i empaqueta les seves coses mentre intenta recordar on carai va deixar l’horari de l’autobús que demà l’ha de tornar a Chicago. 

Ahmad-Jamal-at-the-piano-620x664

A la cantonada entre Cottage Grove Avenue i el carrer 64 de Chicago, fa anys s’aixecava un bloc de pedra carmesí d’aspecte senyorial que dominava el carrer. L’edifici tenia unes arcades imponents i el seu aspecte majestuós recordava el d’una catedral. Fora, unes llums de neó anunciaven l’Hotel Pershing. El Pershing va viure el seu màxim esplendor els anys 40 i 50 quan hostatjava la gent rica que venia a gaudir de la vida nocturna de la ciutat. L’allotjament de set plantes comptava amb una monumental sala de ball, un caríssim saló de còctels rococó i un cabaret de varietats de nom pompós, la Sala Beige. Tot l’hotel desprenia luxe i grandiositat. Potser per això, el petit cafè del vestíbul quedava invisible a la vista dels que hi passaven. Allà, amagades en un racó i lluny del tràfec de maletes, reposaven una vintena de taules on podies esperar el teu check-in amb un Martini a la mà. L’any 1957 Ahmad Jamal, Vernell Fournier i Israel Crosby hi van trobar feina com al “trio de la casa”, per amenitzar els vespres i les esperes dels turistes. Jamal acabava de tornar de la seva aventura a Nova York i l’estabilitat d’aquella residència diària a l’hotel l’allunyava del fantasma de les factures, del temor d’haver de tornar a escombrar la neu dels carrers. Jamal encaixa amb els dos músics com no ho ha fet mai amb cap altre. El seu, sembla un enteniment sobrenatural. Mica en mica les seves actuacions guanyen prestigi i seguidors. Ja no només anima viatgers avorrits sinó que gent d’arreu d’Illinois s’amuntega al petit cafè per escoltar el trio. I el 16 de gener del 1958, entre el so de converses i el txin txin de copes, enregistren els dos sets que habitualment tocaven al bar.

El disc comença amb els aplaudiments de la gent, amb les converses de la barra i amb la cançó que acabaria donant nom a l’àlbum: But Not For Me. No han passat ni trenta segons i t’adones que aquest no és el disc d’un solista recolzat per dos acompanyants. No és un torrent ininterromput de notes de piano. Això no és un monòleg sinó una conversa respectuosa entre tres, amb les seves pauses i els seus silencis. És un diàleg enginyós i subtil on cada paraula, cada nota s’explica per l’altra i ajuda a entendre la següent. Les notes surten cristal·lines d’aquesta mà dreta juganera, en aquesta octava tan alta, tan arriscada de tocar, tan dolça d’escoltar. Cada frase és perfecte i té sentit. Res és sobrer. Escoltes el que toquen i sents la pregunta i la resposta, una resposta que de vegades la donen els altres músics, de vegades l’acabes tu al teu cap i de vegades ningú. Perquè aquí el que s’insinua compta tant com el que es diu i tant com el que es calla. Les cançons passen com caramels i amb elles canvien els estats d’ànims.  La melancolia de Moonlight in Vermont, l’alegria de The Surrey With The Fringe On Top, la lleugeresa de Music! Music! Music!, la gravetat de There Is No Greater Love, el magnetisme de Poinciana. El seu ús de l’espai i del volum, del detall i del silenci és enorme. La precisió,  la tensió, la delicadesa, la sofisticació… tot en perfecte equilibri i no obstant tot això, aquesta accessibilitat tan estranya, aquesta aparent simplicitat d’unes cançons que arriben molt endins.

Aquest va ser un disc revolucionari per l’època, el concepte musical del qual va servir d’inspiració per d’altres trios que vindrien, com el de Bill Evans o Keith Jarret. El disc es va convertir en l’àlbum de jazz més venut del 1958 i es va mantenir durant dos anys entre els 10 més venuts de qualsevol gènere. Es desconeixen les còpies que se’n van vendre, diuen que més d’un milió. En qualsevol cas, van ser suficients per pagar-li les factures fins a dia d’avui. I suficients també, per poder complir un dels seus somnis: obrir un club de jazz a Chicago. Al fastuós Michigan Boulevard, Ahmad Jamal hi va fer construir l’Alhambra, un club extravagant d’estètica islàmica i menjar americà. Pensa tocar-hi quan no estigui de gira, però després del “At the Pershing”, se l’hi obren les portes de tots els clubs del món i el trio enregistra, a més, 11 discos en tan sols 3 anys.

ahmad-jamaal_young_5050

Però les coses tenen el mal costum de torçar-se. Després de  43 anys, el cor d’Israel Crosby diu prou. La mort sobtada del contrabaixista el colpirà. A més, s’acaba el seu matrimoni com s’acaba també la seva quimera: l’Alhambra ha de tancar les portes. I pel seu cap, fa temps que hi volten fantasmes, des que l’influent DownBeat titllés la seva música d’inofensiva i el periodista estrella, l’historiador del jazz, el pensador Nat Hentoff, l’etiquetés, burletament, com a músic de còctel. I Ahmal Jamal para. 

ahmad vv

Ho torna a provar dos anys més tard, amb músics nous, interpretant més temes propis i menys estàndards, tontejant amb el jazz fusió. Ara són cançons més llargues i denses, menys amables. Fins i tots prova amb el piano elèctric. Però a poc a poc, durant els 70 i 80,  Ahmal Jamal  cau en l’oblit. Curiosament, l’Hotel Pershing sembla haver sucumbit a la mateixa maledicció, passant de mans en mans, acumulant pols, deutes i fracassos, fins que una tarda d’agost la bola de demolició l’atropella i el deixa en l’esplanada abandonada que encara és avui. Jamal ressorgeix tímidament amb el seu Steinway als anys 90 i certament torna a aconseguir el reconeixement i notorietat que es mereix i que dura fins a dia d’avui. Però quan escolto els seus darrers treballs no puc deixar de sentir-me fred. Intento retrobar alguna cosa d’allò que va passar aquella nit d’hivern al Pershing però em costa. Sento que amb cada passa que va fer per allunyar-se de l’etiqueta de músic de piano bar va perdre un gram d’encant, ignorant que –com a mínim per mi- el seu encant residia en la ingenuïtat polida, en l’extraordinària senzillesa. Em passa alguna cosa semblant quan el llegeixo a les entrevistes actuals, que em sona grandiloqüent i groller. I em costa reconèixer en les seves paraules aquella rialla oberta dels seus trentipico. No sé si l’edat ens fa més savis però sí sé que ens fa més complicats i rondinaires. Parlo per mi, sobretot. Recordo posar-li aquest disc a la Joana per intentar calmar el seu plor de nadó i els meus nervis de pare novell. Li he explicat aquesta història mil vegades, que l’agafava a coll i que ballàvem plegats. I quan li explico, l’agafo a coll i ballem plegats perquè sé que li agrada. I perquè més m’agrada a mi. Potser per això, quan algun dia em veu remugant per casa, enfadat per res i queixant-me de tot, posa el disc secretament en silenci i quan sonen els aplaudiments inicials em pregunta:

     – Papa, ballem?

 

 

 

 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s