Bix Beiderbecke – Singin’ the Blues

De vegades les històries no tenen un final feliç. De vegades, fins i tot, aquest final arriba a destemps i es resol de manera injusta i cruel. Aquesta és la història de Bix Beiderbecke, fill de família presbiteriana nascut entre els immensos camps de blat d’Iowa i que estava predestinat a treballat a la Companyia de Fustes i Carbó familiar però a qui el destí li tenia reservat altres plans. Aquesta, com totes les històries, pot tenir molts principis així que deixeu-me que triï el meu i us situï al gener de 1918, quan Charles Beiderbecke torna de la gran guerra amb un gramòfon i un exemplar del Tiger Rag sota el braç. Aquell disc canvia la vida del seu germà petit Bix, que a les golfes de casa seva l’escolta obsessivament com qui rep una revelació religiosa. Bix manipula el tocadiscs per alentir-ne la música i atrapar cada nota dels solos de Nick LaRocca. Després, amb paciència, juga aleatòriament amb les vàlvules de la corneta fins a fer aparèixer aquelles notes, creant així un sistema propi de digitació gens ortodox. Pocs mesos després arriba la conversió definitiva. Davenport devia ser el poble més avorrit d’Iowa i de les poques diversions que hi havia una consistia en acostar-se al port i deixar-se enlluernar pels vaixells que passejaven els rics pel Mississipí. Un dia, aprofitant l’aturada d’un creuer d’aquests, Bix Beiderbecke puja a un dels vaixells atracats al moll atret per la música de la banda. I allà, veu tocant la corneta un afroamericà de rialla esplèndida i seguretat exultant que l’atrau a l’instant, com anys més tard atraurà també a tot el món. Aquell era un encara desconegut Louis Armstrong i aquella trobada, que li va marcar la vida, no en seria la última.

Mica en mica, Bix veu créixer la seva afició a la música, a la beguda i als problemes. No suporta l’autoritat, ni de casa ni de l’escola. Horroritzats per tot plegat, els seus pares -una família de burgesos que adoren Beethoven i detesten allò que es comença a anomenar jazz- l’envien a l’acadèmia militar de Lake Forest, però l’efecte que produirà el desterrament serà el contrari al desitjat. L’escola està a menys d’una hora de Chicago, la segona capital del jazz, i massa nits infringeix el toc de queda per arribar en tren fins a la ciutat del vent i perdre’s pels seus clubs. Comença a topar amb músics més grans i a compartir-hi ginebra barata darrera els escenaris. L’expulsen de l’estricta acadèmia i torna a casa, més desordenat però més convençut que mai. Té 20 anys i està inflamat de joventut. Agafa caràcter i seguretat, o almenys s’ho pensa. El que és segur és que ha millorat amb la corneta i que en pocs mesos es converteix en el músic estrella dels Wolverines. Els Wolverines són joves, bulliciosos i festius. Amb ells toca per les sales de ball de Broadway i enregistra un disc per primera vegada. Són unes gravacions infames, dignes de l’època, però que ja capturen l’espurna de la seva corneta.

Bix (al centre) amb els Wolverines

Amb 23 anys ja arrossega mala reputació, però Frank Trumbauer reconeix el seu talent i se l’endur a l’orquestra de Jean Goldkette. Trumbauer -que només té dos anys més que ell però que sembla infinitament més madur- el cuidarà per sempre més, com qui cuida un germà petit. Li presta diners quan en necessita, li ensenya a llegir partitures, el separa de baralles, li busca una corneta quan es presenta als clubs sense, li cobreix les espatlles quan ni tan sols apareix als concerts. Però quan Bix hi és, i aquell dia porta la corneta i ha begut menys de l’habitual, tanca els ulls i toca. I tocant no hi ha ningú com ell. El seu so catalitza el de la banda, millora les cançons i millora els músics que té al voltant. I així, sense voler-ho, comença a atraure unes mirades que no busca i un reconeixement que sempre li resultarà incòmode. Ell, el més jove de tots, el nen estrany que viu sol i dorm al terra, el mal vestit, el pudent, el borratxo i el geni que mesos més tard, per primera vegada, entrarà a rehabilitació. Però per això encara falta una mica. Abans, l’octubre de 1926, viurà un dels seus pics artístics quan l’orquestra de Jean Goldkette venç, contra tot pronòstic, l’omnipotent orquestra de Fletcher Henderson a la Battle of the Century. L’orquestra de Henderson compta amb una alineació de luxe, amb millor director, millors arranjaments, millor vestuari, millor tot. Tots els seus membres resplendeixen com estrelles i es passegen pel Roseland Ballroom empolainats com dandis i amb una acostumada sensació d’infal·libilitat. Però aquella nit la rialla se’ls congela. Perquè aquella nit, Bix Beiderbecke està decidit a fer història i tocarà com no ho ha fet mai. Bix contra el món. David contra Goliat. I guanya.

La Jean Goldkette, una orquestra de músics blanquets de vestit mal planxat, surt com una piconadora. I entre tots ells, un jove d’ulls tristos aixeca la gent de les seves butaques, glaça l’expressió als músics rivals i conquereix la premsa de Nova York. No toca més alt, ni més ràpid, ni més fort que la resta, però en canvi el seu discurs melòdic té alguna cosa que fa que es coli per entre tot el bullici de notes i atrapi qui l’escolta. Aquesta és la seva coronació i aquell serà el seu gran any. Amb Trumbauer graven una sèrie de cançons que passen a la història i que es recullen en un disc anomenat Volume 1, Singin’ the Blues.

Bix (esquerre) i Trumbauer

El reconeixement els porta a tots dos a firmar amb l’enorme i pròspera orquestra de Paul Whiteman. Aquest fitxatge hauria d’haver estat la seva consagració artística però en canvi representarà la seva mort. Amb Whiteman encadenen mesos de gira voltant per tot el país, i ciutat rere ciutat, concert rere concert, toquen cada nit el mateix repertori per un públic que també sembla sempre el mateix. Bix toca amb l’eficiència d’un funcionari però també amb tota la seva grisor. De les poquíssimes fotos que tenim d’ell, n’hi ha una d’aquesta època on se’l veu amb corbata de llacet, mocador a la solapa i clenxa al mig, polit com un personatge del Gran Gatsby. Res més lluny de la veritat. Per dins se sent perdut i podrit, i comença a perdre el control de la seva carrera i de la beguda.

Però fem un parèntesis. Una nit, entre el públic d’un teatre de Chicago, s’hi amaga Louis Armstrong, quan Armstrong ja era una estrella. I aquella nit Bix veu complert un dels seus somnis. Podeu creure-ho o no però, quan el concert s’acaba, els dos genis es citen en un club del sud de la ciutat com ho farien dos amants furtius. Arriben per separat, baixen la persiana i salten les barreres racials de l’època per fer possible l’impossible. Els dos virtuosos toquen en una actuació històrica i única a porta tancada que avui només és possible imaginar a partir del relat dels músics acompanyants. Diuen que van tocar Tiger Rag, que no va ser una competició artística sinó una connexió gairebé espiritual, que Armstrong se’n va enamorar encara més. Bix i Louis tocant per fi junts. Ells dos, que s’admiraven sincerament però que no podien ser més diferents. Perquè en gairebé tots els aspectes, Bix era l’antítesi d’Armstrong. Armstrong era negre, Bix era blanc. Armstrong fill de família pobra, Bix de família acomodada. Armstrong es va casar quatre vegades, Bix no ho va fer mai. Armstrong s’agradava davant el públic, Bix s’amagava darrere el faristol. Armstrong fort com una roca, Bix vulnerable com el cotó. Si el so d’Armstrong era vertical i pirotècnic, el de Bix era horitzontal i líric. Si Armstrong va gaudir d’una carrera dilatada, la de Bix va ser ben curta. I si Armstrong serà recordat per sempre com a icona total del jazz, Bix resta mig oblidat, recordat només per coneixedors del gènere i uns pocs fidels que cada mes d’agost el reviuen al memorial tronat del seu Davenport natal. No podien ser més diferents, però alguna cosa els va fer encaixar. L’un reconeixia la genialitat de l’altre i li reconeixia també, allò autèntic i pur que ell no tenia. Tanquem parèntesis.

Bix amb Whiteman (Bix amb bigoti, el tercer de dalt començant per la dreta)

A partir d’aquí les històries tristes d’un Bix alcohòlic i depressiu s’acumulen. Amb Whiteman, ja ho dèiem, es veu tocant unes cançons pomposes i inofensives que no han superat el pas del temps. Es veu tocant per uns diners que es poleix en ginebra i que el destrossen físicament i artísticament. Se sent frustrat per estar amb músics amb qui no encaixa, per tocar una música que no el representa, sense espai per la creativitat però sense esma per oposar-s’hi. Viu acomplexat, també. Acomplexat per la seva digitació estranya, per no saber llegir encara els complexos arranjaments que li planten al davant, pels problemes amb la beguda, per una sexualitat mal viscuda. I això ens porta a una matinada de la tardor del 1929, quan a fora el món s’ensorra pel crack borsàtil, dins una habitació d’hotel de Cleveland Bix Beiderbecke col·lapsa. Es trenca igual que trenca l’habitació de l’hotel. Ja no ho pot amagar ni ajornar més, ha de parar. I torna a casa. Torna a aquella casa severa on encara sent que cal lluitar per guanyar l’aprovació dels pares. Torna a aquella casa on, apilonats en un armari, troba embolicats tal com ell els havia enviat els discos que havia gravat i que ningú s’havia molestat a escoltar.

S’hi passa tan poc temps com pot i uns mesos més tard convenç Whiteman per tornar a la carretera. I amb els quilòmetres i les ciutats, torna la beguda. Torna a beure igual o més que abans i el 8 d’octubre de 1930, quan es posa dret per interpretar el seu solo en una actuació en directe a la ràdio, queda paralitzat, queda en blanc i no és capaç d’articular una nota. Saturats després d’anys d’abús, finalment el cos i el cap li diuen prou. Enfonsat i fallit de nou, entra al Keeley Institute per tractar el seu alcoholisme. Li diagnostiquen polineuritis alcohòlica i una infecció pulmonar. Porta gairebé una dècada bevent tot el que es pot pagar en bars clandestins. És un licor mal destil·lat i elaborat amb alcohol de nefasta qualitat, fruit de la bogeria que va ser la llei seca. Quan vol creure que està millor torna a Nova York per intentar-ho de nou, perquè la música és la seva vida, per sobre de tot. Lluita a mort contra la recaiguda i per uns moments sembla que se’n surt. S’instal·la en un apartament al barri de Sunnyside, a Queens. Recordo l’edifici perquè el vaig anar a veure quan estava a Nova York. I si existeix un barri sense encant ni gràcia, erm i estabornit pel sol, és aquell. Allà viu, en un apartament petit i anònim de parets taronja, sense un duro i sense visites, més taciturn i fràgil que mai. Pateix migranyes i li costa dormir. A les nits toca, però ho fa tan suau i delicat que cap veí gosa queixar-se. Toca igual que viu: sense voler molestar. Se li boteixen els braços i les cames, se li enrampen els dits. Erràtic i eteri busca concerts en va i enregistra unes gravacions que resultaran intranscendents. En la seva darrera sessió, el trombonista Jack Teagarden explica una història terrible. En un moment concret es va girar per mirar-lo i pocs compassos abans de la seva entrada el va veure, amb cara de pànic, xiuxiuejant a la trompeta: “no em fallis, no em fallis…” S’intensifiquen els marejos, els problemes d’equilibri i els tremolors. Després d’una visita al metge es nega a entrar a l’hospital i l’endemà arriba l’horror. És una nit sufocant d’estiu amb una humitat asfixiant. Alarmat pels crits que surten del seu pis i espanten la resta d’inquilins, el propietari del bloc força la porta de l’apartament 1G.  Troba un Bix histèric i esbufegant, que l’empeny dins i l’assenyala alguna cosa sota el llit. Tremola violentament, està bullent i taquicàrdic. I no arriben a comptar fins a deu quan fent tentines, es torceix i cau a plom. Bix Beiderbecke va morir el 6 d’agost de 1931 en ple atac de delírium trémens, bramant als dimonis que només ell veia sota el seu llit. Tenia 28 anys.

La icònica fotografia de Bix Beiderbecke

La seva història comprèn totes les tragèdies del jazz al mateix temps: un do sublim, un cor dèbil i una mort jove. Però seria injust quedar-nos amb el romanticisme estereotipat de la fatalitat a la que -perdoneu-me si n’abuso-, sóc propici. No només ens queda el drama i una placa invisible penjada a la porta d’un edifici de Queens. Ens queda sobretot, l’expressió tendre i íntima de la seva corneta. El seu so net, equilibrat i bell. Ens queda el plaer de l’espurnejant primera gravació dels Wolverines, llavors, quan tot estava per venir i tot semblava possible. Ens queda gaudir de la seva extraordinària capacitat de desenvolupar i relacionar les frases als seu solos, com a Riverboat Shuffle (1:04’) a Jazz Me Blues (1:20’) o a I’ll Be a Friend With a Pleasure (1:57’). Ens queda el clima relaxat de I’m coming Virginia (1:30’), la sensació de control de Sorry (0:38’), la lluminositat de Davenport Blues (0:31’). Ens queda el seu error garrafal a Goose Pimples (2:15’), quan trepitja el solo de piano amb dues notes inoportunes i pensant que la presa està arruïnada es llança, ja alliberat, en un cor final memorable. Ens queda escoltar-lo tocant Singin’ the Blues (1:04’) amb el seu germà Frank Trumbauer, sentint el seu to càlid i equilibrat i notant tota la seva feblesa i fragilitat sense saber exactament per què, fins que t’adones que al final de cada frase cau el volum de la nota, com si avergonyit abaixés el cap després de parlar, com quan el professor de piano el renyava per no saber llegir la partitura. O el meu moment preferit, la seva improvisació a Sweet Sue (3:23’) que he escoltat mil vegades i on durant 32 compassos l’orquestra li cedeix tot el protagonisme perquè salvi l’embafadora versió de Whiteman i construeixi un solo perfecte que ho reuneix tot: un discurs coherent, un juganer desplaçament del ritme, salts interessants entre notes i una tensió resultant de la col·lisió de dos acords diferents tocats alhora, el propi de la cançó i el que s’inventa ell al moment. I en canvi, a pesar de tota aquesta aparent anarquia i desajust rítmic i melòdic, -o potser precisament per això- el resultat que se’n deriva és una obra d’art.

Les velles cançons, aquestes tenyides de color sípia i que ens parlen d’amors càndids i impossibles, han anat desapareixent. S’han apagat i oblidat amb el pas dels anys, arrossegades per les modes i les presses i per la manera com escoltem la música. Segurament el darwinisme musical forma part del cicle natural de les coses i potser està bé que sigui així. Quan avui el recordo, i recordo la seva vida i la seva música, ho faig també amb l’esperança que lluitant contra el seu oblit la bellesa quedi més a prop.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s